SYRINGA VULGARIS

• 

 
Nom comú: lilà, lilà blanc, lilera, arbre de Sant Josep, josepet
Família: oleàcies (Oleaceae) 
Origen: els Balcans
Etimologia: Syringa, deriva de syrix, “tub o pipa”, en referència a l’estat buit de les seves branques joves. Vulgaris, epítet llatí que vol dir “comú”. 
Descripció: petit arbre o gran arbust, caducifoli, que arriba a mesurar 6-7 metres d’altura, habitualment amb moltes tiges, produint troncs secundaris des de la base, arribant a mesurar 20 centímetres de diàmetre. L’escorça és grisenca, llisa quan són joves i esquerdada longitudinalment quan són més vells. Fulles simples, de 4-12 centímetres de llarg i 3-8 centímetres d’amplada, de color verd clar o una mica glauques, d’ovals a cordades, l’àpex mucronat (extrem en punta, curt i rígid) i el marge sencer. Aquestes fulles estan col·locades en pars oposats i ocasionalment en grups de tres. Floració molt apreciada a la primavera, exuberant i molt aromàtica. Flors en panícules denses, terminals, de 8-18 centímetres de llarg, usualment liles o malves i ocasionalment blanques. Fruit en càpsula seca, marró, llisa, de 2 centímetres de llarg, dividides en dos, per llançar dues llavors alades. 
Hàbitat: planta d’exposició a ple sol o mitja ombra i fins i tot ombrívola. Requereix una certa quantitat de fred per aconseguir una floració exuberant i suporta perfectament el fred. El terreny pot ser sorrenc o argilós, fins i tot sec, però li agraden neutres i calcaris, ja que els àcids perjudiquen el seu desenvolupament. No és molt resistent a la sequera, es pot regar 2-3 vegades a la setmana, o més, si està acabat de plantar i el temps és sec i calorós. És important no deixar el sòl completament sec. No adobar durant el període de floració, ja que seria perjudicial per a la floració de l’any següent. Per un creixement ràpid hem d’utilitzar adobs rics en nitrogen. Podar a l’hivern només les branques seques o en mal estat, perquè si fem una poda més severa, trauríem els punts de formació de flors. Després de la floració, traurem les flors seques, i a més les branques mortes o envellides. Com a plagues i malalties anomenen el bacteri Pseudomonas syringae, en aquest cas veien zones necròtiques i el millor és tallar i cremar. També l’ataca l’oïdi i la necrosis d’escorça. Com a plagues, la cotxinilla, l’arna minadora i certes erugues que fan galeries a la fusta com la Zeuzera pirina. En aquests casos és molt important una poda intel·ligent i cremar les restes. Cal vigoritzar l’arbre amb el reg i l’adob. 
Reproducció: per la multiplicació comercial del lilà, s’utilitza l’empelt de pua o poncella sobre estaques arrelades de Ligustrum ovalifolium, Ligustrum amaruense o sobre plàntules de lilà obtingudes per llavor. Aquestes requereixen un període d’estratificació de 60 dies a 4 °C per aconseguir una bona germinació. L’empelt es fa a l’hivern, utilitzant els patrons ja comentats. A la següent primavera, el patró es talla per sobre de la poncella empeltada i acumulem terra al voltant del brot a mesura que creix per aconseguir que arreli el lilà. Si no ho aconseguim, la planta obtinguda serà de curta durada. Hi ha centenars de varietats comercials d’aquesta planta.
Utilitats: el seu oli essencial és utilitzat a la perfumeria. La seva fusta té una fina estructura que respon molt bé al poliment. Ornamentalment és un arbust o petit arbre molt apreciat per les seves belles i aromàtiques flors. Les planten tant com a peu aïllat o formant grups. També com a tanca recolzada a les parets. Una altra utilitat és plantar-la en grans testos per decorar terrasses.