LES ORQUÍDIES


Nom comú: orquídies
Família: orquidàcies (Orchidaceae)
Origen: hi ha més de 25.000 espècies d’orquídies. A aquesta enorme diversitat hem de sumar-li 60.000 híbrids produïts pels floricultors. Podem trobar-les a la major part del món, excepte en les regions de clima desèrtic o polar, encara que la majoria pertanyen a regions intertropicals. La seva morfologia és extremadament diversa. Poden mesurar des d’uns pocs mil·límetres de longitud fins a gegantesques agregacions que poden pesar centenars de quilograms o mesurar més de 13 metres de longitud. Igualment varia enormement la mesura de les seves flors, des de menys d’un mil·límetre (gènere Platystele) fins a flors de 15-20 centímetres (gènere Phiopedilum). La fragància de les seves flors no és menys variable, des de la delicada aroma de la Cattleya fins a la repulsiva pudor de les flors de certes espècies de Bulbophyllum. Totes són reconegudes per les seves flors de simetria fortament bilateral.
Etimologia: la paraula orquídia deriva del grec órjis, “testicle” i idéa, “forma” fent referència a la forma dels tubèrculs dobles de les espècies del gènere orchis, d’hàbit terrestre, que semblen testicles.
Descripció: són plantes herbàcies, perennes, rarament anuals, que poden ser terrestres o epífites, és a dir, que viuen a sobre d’una altra planta sense parasitar-la. Ocasionalment poden ser trepadores. Diuen que les espècies epífites poden ser eternes, ja que la seva vida està en funció de l’arbre que la suporta. Es coneixen plantes del segle XIX que encara viuen creixent a moltes col·leccions. Les tiges són rizomes a les espècies terrestres. En les epífites, al contrari, les fulles es troben engruixades en la base, formant pseudobulbars que serveixen per emmagatzemar aigua i nutrients, recobertes per beines foliars que s’assequen amb l’edat. Existeixen dos tipus bàsics de creixement dins d’aquesta família: el tipus simpòdies, amb múltiples tiges, i el tipus monopodi, amb una sola tija. El tipus simpòdia és el més comú. Les arrels de les orquídies que viuen al sòl presenten arrels tuberoses. Les de les orquídies epífites són aèries i estan molt desenvolupades, penjant dels arbres i són verdes i gruixudes. Tenen una doble funció, s’encarreguen de captar els nutrients i de fixar-se a l’arbre. Les fulles són simples i de marge sencer, generalment alternes i espiralades. Poden presentar pecíol o ser sèssils (sense pecíol) i no presenten estípules. Les espècies adaptades a períodes de sequera, tenen les fulles carnoses que compleixen la funció de reserva d’aigua. Encara que les flors de les orquídies tenen aspecte molt diferent entre gèneres, la seva estructura és homogènia. Com en altres monocotiledònies, el periant és trímera, és a dir, està format per tres peces externes anomenades sèpals, dues laterals i una dorsal, i tres elements interns anomenats pètals, un dels quals modificat en un llavi, de major mida i de color més intens que la resta. La seva funció és atreure algun animal que és el pol·linitzador. Dins d’aquest esquema hi ha variacions adaptades per facilitar-ne la pol·linització d’un determinat insecte, ocell o ratpenat.
Conreant orquídies: són plantes amb la fama de ser difícils de conrear, però això no és cert. Existeixen moltes espècies, que amb poc de cures, poden créixer a casa i florir cada any, fins i tot més d’una vegada. Requereixen molta llum però poc o gens de sol. Han d’estar a prop d’una finestra i si el sol entra en algun moment, ha de ser a primera o última hora, si no és així, un estor pot ser adient. La temperatura interior d’una casa és adient per conrear-ne les espècies més comunes. Requereixen una temperatura mínima no inferior als 9°-10 °C i unes màximes que no haurien de sobrepassar els 30 °C. Algunes orquídies requereixen períodes amb diferències marcades de temperatura entre el dia i la nit per florir, però la majoria són suficientment resistents com per viure fora dels rangs ideals de temperatura. La humitat ambiental és important, ja que el seu hàbitat natural té lloc a zones tropicals o subtropicals. La humitat a dins d’una casa no acostuma a ser alta i menys amb la calefacció. Podem posar la planta a sobre d’un plat ple de pedretes i posar-hi aigua, així disposarem d’un microclima humit sense que la planta estigui sempre en contacte amb l’aigua i es pugui podrir. Els humidificadors utilitzats per als infants també són adients. La cuina i el bany, sempre que siguin lluminoses, seran molt bons llocs per les orquídies, ja que en evaporar-se l’aigua calenta estem humidificant l’aire. Les orquídies epífites creixen sobre els arbres al seu hàbitat natural, obtenint la humitat de l’aire i de les pluges que rellisquen per les branques. És per aquesta raó que les seves arrels mai estan amarades. La quantitat i freqüència dels regs depenen de molts factors (temperatura de la casa, substrat, mida de la planta, etc.), però com a norma general en èpoques càlides regarem una o dues vegades per setmana mentre que a les fredes cada dues setmanes. És important regar amb aigua temperada i sense clor. Podem utilitzar aigua destil·lada, aigua de pluja o si és de l’aixeta deixar-la reposar unes hores perquè desaparegui el clor. El sistema consisteix a submergir el test per mullar bé el substrat i després deixar escórrer l’aigua sobrant. En cas de dubte és millor regar-les poc que molt. Mai col·locar la planta sobre un plat amb aigua, ja que les arrels es podririen. Habitualment comprem les orquídies en recipients o testos transparents i amb moltes arrels sortint per fora. Això és perquè les arrels fan la fotosíntesi. La gran majoria d’orquídies que comercialitzen són epífites que viuen en cavitats dels arbres on s’acumulen algunes fulles que cauen i restes vegetals. Per aquesta raó subministrarem un substrat lleuger i porós. El més habitual és l’específic per orquídies, fets d’escorça de pi amb diferents materials com la molsa i la fibra de coco amb una mica d’argila expandida o perlita. Les orquídies només s’adobaran amb adobs específics per a aquestes plantes, seguint sempre les instruccions del fabricant. Reproducció: les orquídies produeixen milers de llavors, algunes fins i tot milions, però la reproducció per aquest sistema és complicat i sobrepassa les capacitats d’un afeccionat, ja que requereixen materials de laboratori per assegurar-ne la necessària asèpsia i a més necessiten la simbiosi d’un fong per a sobreviure. En fi, és molt complicat. El sistema asexual està més a l’abast de l’afeccionat: els ‘kekis’. Un ‘keki’ és un fillol que la planta mare produeix en la tija floral després de la floració. No sempre passa, però podem estimular la seva emissió. Per fer-ho, es talla la tija floral per sobre d’un nus a la meitat de la seva longitud. Després retirarem la fina pell que cobreix les gemmes dels entrenusos, amb molta cura de no fer-los mal bé. Amb aquesta pràctica aconseguirem que els hi arribi més llum. Podem afegir-hi pasta de ‘kekis’, que porta una hormona que estimula l’emissió d’arrels. Una vegada el ‘keiki’ ha assolit arrels d’uns 4 centímetres, es pot separar de la planta mare, encara que es prefereix deixar-lo més temps, a la vegada que es col·loca sobre un petit test amb substrat, perquè desenvolupi més arrels. Un altre sistema emprat en el gènere Phalaenopsis és mitjançant estaques, tallant 3 centímetres per sobre i per sota d’una gemma.
Utilitats: hi ha autèntics boix@s per les orquídies. Alguns tenen autèntiques col·leccions. Les flors de les orquídies són de les més maques que podem trobar al regne vegetal, i la seva varietat incommensurable. El seu conreu i veure com floreixen és un autèntic plaer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s