PARTHENOCISSUS TRICUSPIDATA

 
Nom comú: vinya verge, parra verge, heura del Japó, parra verge de tres puntes
Família: vitàcies (Vitaceae). De la mateixa família que la vinya. 
Origen: orient d’Àsia, Japó, Corea i sud i est de la Xina.
Etimologia: Parthenocissus, el nom del gènere, deriva del grec parthénos, “verge” i cissós, “heura”, per tant “heura verge”. Tricuspidata, epítet llatí que vol dir “amb tres puntes”, com les seves fulles. Descripció: és una planta trepadora caducifòlia que pot arribar a una altura de 10-20 metres, desenvolupant tiges molt fines, de les que surten fulles que poden ser molt variables des de fortament lobulades a quasi senceres, cordiformes o dentades però sempre alternes, amb una mesura de 8-15 centímetres i també un sistema de fixació ben curiós; circells amb ventoses, amb les que se subjecten soles molt bé a les parets. El seu creixement és molt ràpid. Les flors, que passen pràcticament desapercebudes, s’agrupen en poms i són de color verd, però són bastant mel·líferes. Els fruits són com un raïm de color blau fosc que mesura 5-10 mil·límetres de diàmetre. Les fulles es tornen d’un bonic color vermell a la tardor, abans de caure. 
Hàbitat: pot viure tant a ple sol com a mitja ombra, encara que si es troba a ple sol, el vermell de les fulles a la tardor és més viu. Tolera tant el fred, resistint gelades de -15 °C, com les fortes calors. El sòl li és indiferent sempre que dreni bé, suporta fins i tot els que són calcaris. El reg el farem sovint a l’estiu, sobretot si la planta és jove i amb poc sistema radicular, però ens hi podem oblidar la resta de l’any. Recomanem, abans de regar-la, comprovar que el sòl està sec, ja que per a aquesta planta l’excés de reg és el problema més comú. Gratant una mica o amb un pal ho veurem fàcilment. També recomanen adobar-la una vegada al mes, durant el període vegetatiu, amb adobs orgànics. La podarem en el moment que els circells arribin a la teulada o als conductes de canalització de l’aigua de pluja. També podarem sense problemes quan la planta agafi una mida que no ens convé. Poden agafar el míldiu, que provoca taques grogues que després es tornen marrons coincidint amb una floridura blanca si les condicions d’humitat són favorables. També poden atacar-la l’oïdi, les cotxinilles i els àcars. 
Reproducció: podem multiplicar-les per llavors sembrades a la tardor o primavera després d’una estratificació de dos mesos a 4 °C. El sistema més habitual és per esqueix, ja que les estaques de fusta suau, arrelaran fàcilment sota vidre o plàstic, agafades a la fi de l’estiu i plantades a la primavera. 
Utilitats: potser l’enfiladissa més popular per cobrir parets, façanes i murs, tant per la seva rusticitat i fàcil conreu com per la bonica coloració a la tardor.