SANSEVIERIA TRIFASCIATA


Nom comú: sansevièria, sansiviera, llengua de sogra, “la immortal” 
Família: ruscàcies (Ruscacea) (antigament Liliaceae
Origen: Àfrica occidental tropical des de Nigèria fins a la República Democràtica del Congo.
Etimologia: El seu nom genèric hauria de ser sanseverina, ja que el seu descobridor, Vicenzo Petagna, pretenia anomenar-la així en commemoració a Pietro Antonio de Sanseverino, però el botànic suec Thunberg, que va ser qui la va descriure, la va anomenar sansevieria, en honor del militar, erudit i inventor napolità Raimondo de Sangro (1710-1771), setè príncep de Sansevero. Trifasciata, epítet llatí, formada pel prefix tri, “tres”, i de fasciata, que vol dir “tres paquets, tres grups” 
Descripció: No podíem deixar d’incloure aquesta planta, maltractada i menyspreada, encara que era molt popular com a planta d’interior als anys 30, però sempre amb bon aspecte, molt resistent i longeva quasi sense cap cura. Són plantes acaules (sense tronc ni tiges, les fulles creixen des de l’arrel), rizomatoses, de fulles carnoses, rígides, planes, còncaves i ovalades, de marges sencers verds o de vegades grocs. Acostumen a ser de color verd fosc separades per franges de bandes transversals clares. La longitud de la fulla oscil·la entre 30 i 120 centímetres i 2-10 centímetres d’amplada. Comunament utilitzada com a planta d’interior i destaca per les seves poques pretensions. La inflorescència, racemosa, ocasionalment ramificada, de 50-80 centímetres de llarg, no sobrepassa les fulles. Les flors apareixen en fascicles solitaris, de 15-30 mil·límetres i en forma tubular. El fruit és una baia ataronjada amb una única llavor. 
Hàbitat: És una planta que desitja el ple sol, però ni amb això és exigent, i s’adapta a zones poc lluminoses, encara que sempre es desenvoluparà millor a prop d’un lloc lluminós natural. Si disposa de poca llum, crearà poques fulles noves i seran llargues i poc consistents. Diuen que la temperatura mínima que suporta és de 7 °C i un màxim de 21 °C però pot resistir des de -5 °C a 40 °C a l’exterior si és per poc temps. El reg serà de poc a moderat i caldrà esperar a què el sòl estigui sec per tornar-la a regar. De fet, sembla que només la podem matar per excés d’aigua, ja que la base de la planta es podreix. Adobar-la a l’estiu, amb fertilitzant sense nitrogen, mínimament. És tant resistent que fins i tot sense cap cura, sobreviu. Plagues: només l’ataquen les cotxinilles, que retirarem a mà amb un cotó mullat en alcohol metílic. 
Reproducció: per divisió de mata dels exemplars més desenvolupats a la primavera. Un altre mètode és tallar transversalment les fulles adultes de 10-15 centímetres d’alt i clavar aquests trossets en testos amb substrat perquè arrelin. 
Utilitats: planta d’interior, o llocs protegits del fred i el sol a l’exterior. Potser és la planta més fàcil de conrear i més difícil de matar.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s