PISTACIA LENTISCUS

Nom comú: llentiscle, llentiscla, llampedona, mata (el Garraf, el Bages, Camp de Tarragona i a les Illes Balears) o matissa (País Valencià). 
Família: anacardiàcies (Anacardiaceae)
Origen: zona mediterrània d’Europa i Àfrica i també a les Illes Canàries. 
EtimologiaPistacia, nom genèric que deriva del nom llatí pistacia, per referir-se a l’arbre del festuc i del grec pistake per la núcula del festuc. Lentiscus, epítet que deriva del seu nom popular.
Descripció: arbust o petit arbre perenne, dioic (cada exemplar només té un sexe), que pot arribar a una altura màxima de 6 metres, encara que habitualment el veiem com arbust. És molt ramificat, resinós, i aromàtic. Escorça marró grisenca, però verdosa en les branques o exemplars joves. Fulles alternes paripinnades, de 4-10 folíols, oblong lanceolat, coriàcies, de marge sencer, verd fosc lluent a l’anvers i més clar al revers, acuminades. El pecíol és alat. En començar la primavera apareixen unes flors petites, verdoses o vermelloses, agrupades en raïms atapeïts de 2-5 centímetres. Els fruits, molt aromàtics, són globosos, de 4-7 mil·límetres de diàmetre, una mica carnosos, primer verds, després vermells i finalment negres quan són madurs a la tardor i són aliment pels ocells.
Hàbitat: creix entre matolls, a les garrigues desenvolupades, amb ambient d’alzinar, amb murtes, garrics, cireres d’Arboç, margallons, etc. És un arbre molt rústic que pràcticament no requereix cap manteniment. Vol exposició a ple sol. Accepta les altes temperatures però tolera malament les gelades fortes i creix a qualsevol mena de sòl sempre que dreni bé, les seves arrels no suporten l’entollament. És molt resistent a la sequera tot requerint una aportació d’aigua molt escassa. Resisteix la proximitat del mar i el seu ambient salí. Accepta sense problema que el retallin. Rarament afectat per plagues o malalties. 
Reproducció: es multiplica per llavors. 
Utilitats: la seva principal utilitat és l’extracció de la resina aromàtica, que utilitzen per elaborar vernissos, ciment dentari, fins i tot xiclets per enfortir les genives perfumar l’alè (els romans ja mastegaven aquest “xicle”). En jardineria s’utilitza per formar tanques lliures, grups i en general en jardins de poc manteniment o xeròfits (mínim consum d’aigua). Un arbre o arbust molt mediterrani.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s