CALOCEDRUS DECURRENS

Nom comú: libocedre, cedre d’encens, cedre de Califòrnia, xiprer desmai, ‘incense cedar’ (anglès).
Família: cupressàcies (Cupresaceae).
Origen: l’oest dels EUA i nord-oest de Mèxic. 
Etimologia: Calocedrus, nom genèric que prové del grec callos. “bell” i cedros, significant cedre bell. Decurrens, epítet llatí que té el mateix significat que decurrent, al·ludint a les escates de les fulles que recobreixen unes a les altres.
Descripció: és una conífera realment gran, que pot arribar als 60 metres d’altura i amb un tronc de fins a 3 metres de diàmetre, alguns una mica més. Viu centenars d’anys. El capçal és estretament cònic, arrodonit al final, i de brancatge dens. L’escorça és de color marró ataronjat i després es torna grisenc, suau al principi i després fent fissures i exfoliant-se en llargues tires a la part baixa del tronc quan són vells. Els raïms de fulles són aplanats, en forma de ventall. Fullatge persistent, formant pseudoverticils de 4, àpex agut, de color verd brillant, amb una aroma a resina molt intensa i peculiar. L’arbre és monoic, amb flors masculines de 3 mil·límetres en grups als extrems dels branquillons, globulars i daurats i amb estròbils femenins de 6 escates de 15-25 mil·límetres, estrets, aguts i ovoides. Aquests cons, al principi són verd intens i després, quan maduren (aproximadament un any), es tornen de color marró clar, alliberant 4 llavors alades quan s’obren. És la conífera emparentada més estretament amb les tuies.
Hàbitat: creix des dels 50 fins als 2.900 metres d’altitud. Requereix exposició a ple sol, encara que suporta l’ombra. S’adapta molt bé tant a les fortes calors com al fred intens. És molt tolerant respecte el terreny, fins i tot els calcaris, encara que li agraden profunds. Si el plantem a la zona mediterrània, l’haurem de regar profusament a l’estiu, encara que és resistent a sequeres que no siguin molt llargues. Encara que no requereix la poda, l’aguanta perfectament si volem donar una forma concreta a l’arbre. És de les coníferes més resistents a les plagues i malalties habituals als nostres jardins i comença a ser el substitut del Chamaecyparis. La podem considerar una espècie molt rústica.
Reproducció: els multipliquen per llavor i les varietats per empelt. Les llavors requereixen estratificació d’unes 8 setmanes a 0-4 °C per aconseguir una bona germinació. És molt popular la varietat Aurovariegata, de la qual posem una imatge. 
Utilitats: la seva fusta és de qualitat, tova, de color marró clar i aromàtica. S’utilitza en l’ebenisteria i en la fabricació de llapis. Ornamentalment la planten aïllada o formant grups a una distància d’uns 4 metres entre arbres. També és molt útil per formar tanques altes. Hem de considerar a favor seu que és una conífera que no pateix plagues ni malalties, i això avui en dia és molt important, ja que moltes coníferes tenen problemes seriosos en aquest sentit.