PINUS HALEPENSIS

DSC_1145DSC_9204DSC_9196DSC_7889DSC_9201

Nom comú: pi blanc, pi garriguenc, pi bord (Eivissa i Formentera), pi carrasco (País Valencià)
Família: pinàcies (Pinaceae)
Origen: tota la conca mediterrània
EtimologiaPinus, nom genèric donat en llatí al pi. Halepensis, epítet geogràfic que al·ludeix a la ciutat d’Àlep, a Síria, on és molt abundant.
Descripció: conífera que pot arribar als 25 metres d’altura i de creixement ràpid. El seu tronc és massís i tortuós, amb l’escorça grisa blanquinosa, d’aquí el nom de pi blanc per oposició al pi pinyer i al pi pinastre, que tenen una escorça més vermellosa. La seva capçada primer és piramidal i després irregular. Les acícules (fulles de les coníferes) estan agrupades de dos en dos, amiden de 0,7 a 1 mil·límetre d’amplada i de 3,5 a 7 centímetres de longitud i són de color verd clar. Floració als mesos d’abril i maig. És una espècie monoica amb flors masculines en espiga groga d’uns 5/8 centímetres i les femenines són cons rosats o violacis, solitaris i llargament peciolats. Els fruits, o cons, que apareixen en molta abundància, són pinyes ovoides, simètriques, de 6 a 10 centímetres, amb clar peduncle i escames amb escudets poc prominents. Els pinyons són petits i amb una ala que ajuda a distribuir la llavor una vegada la pinya s’obre. Als pins adults, les pinyes, encara que obertes, romanen a l’arbre alguns anys.
Hàbitat: està present en boscos secs de tipus mediterrani, essent l’espècie més nombrosa a 18 de les nostres comarques, ja que ha sigut àmpliament utilitzada per fer repoblacions i a més és una espècie oportunista, ja que quan hi ha un incendi les pinyes exploten i escampen les seves llavors. És una espècie heliòfila, és a dir, requereix moltes hores d’intensa exposició lumínica. Té preferència pels terrenys calcaris encara que li són bastant indiferents. Suporta fàcilment les altes temperatures i les llargues sequeres, però acostuma a patir amb les gelades persistents. Als Països Catalans es troba des del mar fins als 1.200 metres d’altitud. El seu enemic principal és la processionària del pi, que la podem combatre amb el Bacillus thuringiensis.
Reproducció: per llavors, tant a la primavera com a la tardor. Aquestes llavors, o pinyons, els conserven molts anys en pots segellats a temperatures entre -15°C i 0°C, no deixant-les assecar.
Utilitats: la seva fusta és de baixa qualitat i a més el tronc no és recte, per aquesta raó s’utilitza per fer embalatges, pasta de paper o com a combustible. La resina es pot utilitzar per destil·lar trementina i l’escorça per adobar pell. Paisatgísticament s’utilitza, com ja hem dit, per a repoblacions, evitar l’erosió de zones molt àrides del litoral, pantalles visuals i sonores i per plantar allà on és difícil que prosperin altres arbres.

DSC_1680

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s