QUERCUS ILEX

DSC_8079DSC_8008DSC_8116

DSC_8959

DSC_7879

Nom comú: alzina, aglaner, aulina, alzinera, bellotera, encina (cast.), carrasca (cast.)
Família: fagàcies (Fagaceae)
Origen: Àrea mediterrània, tant al sud d’Europa, com al nord d’Àfrica.
Etimologia: Quercus, nom llatí del roure i en general d’arbres amb gla. Ilex, el nom d’aquest arbre a la Roma clàssica.
Descripció: arbre perennifoli d’uns 15/20 metres d’altura, que pot arribar excepcionalment als 30 metres i de gran longevitat, uns 500 anys o més. La seva capçada és densa i de forma allargada irregular quan és jove i arrodonida i àmplia d’adult. Tronc recte, ocasionalment tortuós amb l’escorça grisa i llisa de jove i molt fissurada i més fosca quan l’arbre és adult. Les branquetes noves són pubescents. Fulles simples, alternes, de textura gruixuda però elàstica, d’uns 2/7 x 1/1,5 centímetres, que varien bastant la seva forma, des d’oval-lanceolades fins a ovoides o quasi rodones, amb el marge llis o serrat o amb dents punxants. El seu color és verd fosc a l’anvers i glabre al revers. Arbre habitualment monoic, que floreix a la primavera, amb flors masculines en aments grocs penjants d’uns 6 centímetres i femenines molt menys nombroses, solitàries o en petits grups, d’un verd groguenc que passen pràcticament desapercebudes. El fruit és el popular gla, que madura de verd a marró a la tardor. Hi ha dues subespècies, la ilex més allargada i menys densa i la ballota, més arrodonida i densa, que és la que proporciona els glans comestibles.
DSC_7871

Hàbitat: l’alzina és un arbre bastant indiferent quant als tipus de terres, encara que prefereix els profunds i lleugers. Exposició plenament solejada o a mitja ombra. Quant a temperatures, suporta tant les fortes calors com el fred. Igualment és molt resistent a la sequera. Accepta molt bé la poda, creant fins i tot formes geomètriques perfectes, com a cilindres, prismes rectangulars o cubs. Això és gràcies al seu potent sistema radicular, que la fa rebrotar amb facilitat fins i tot després d’un incendi. Viu des de prop del mar fins als 1000/1200 metres d’altitud. És l’arbre més abundant i representatiu de la Península Ibèrica.
Reproducció: es reprodueix fàcilment pels glans. El seu trasplantament és difícil i li costa uns anys adaptar-se al seu nou lloc.
Utilitats: tradicionalment l’alzina ha estat un arbre molt útil per als humans. La seva fusta és densa i molt durable encara que difícil de treballar. Era utilitzada per a fer eines o peces hidràuliques per la seva resistència a la putrefacció. També és molt calorífica i proporciona la llenya i el carbó de més bona qualitat. La cocció dels glans, junt amb l’escorça, desinfecta les ferides i també s’utilitza com a astringent. L’escorça, rica en tanins, també s’utilitza per a adobar les pells. La seva utilitat més coneguda és com a aliment dels porcs de raça ibèrica, ja que dona als pernils i embotits un tast inigualable. En jardineria, l’alzina té un gran valor ornamental, per la seva majestuositat d’adulta, la facilitat de podar-la en formes elegants i també per la qualitat de la seva ombra. Quan té molts anys és d’una bellesa difícil d’igualar. Sempre hi ha velles alzines als catàlegs d’arbres singulars i protegits. Forma part del petit grup de plantes més representatives del paisatge mediterrani, junt amb el xiprer, el garrofer, l’olivera, la figuera, les vinyes, el pi o l’ametller.

 

DSC_8009DSC_4578

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s